” …i de cop vaig despertar d’aquell plàcid son, em vaig reclinar i vaig mirar el meu entorn.
Assegut en aquella gran catifa verda, il·luminada per la llum del sol, a l’ombra d’un arbre monumental dedicat a un prohom encampadà, em sentia partícip de tota la naturalesa que m’envoltava. Una suau brisa refrescava l’ambient i feia tremolar les fulles de l’arbre produint un agradable rumor, quasi imperceptible, que es barrejava amb el soroll de l’aigua que baixava pel riu.
A pocs metres, uns nens petits corrien i jugaven mentre els seus acompanyants xerraven animadament.
Vaig mirar al cel, d’un blau intens, i ……vaig veure un estel. Em vaig girar. Era un grup de jovent que en feia volar dos sota la mirada de totes les persones que seien a l’esplanada d’herba. Altres jugaven a pales, llegien o prenien el sol. Jo observava des de la meva posició, l’activitat que es produïa al meu entorn.
Vaig tornar a mirar cap al riu i vaig veure un grup de ciclistes que passejava per la vora. Es sentien algunes rialles llunyanes. Els vaig seguir amb la mirada fins que van desaparèixer.
Un grup de nens venien cap al parc, agafats tots ells a una corda, baixaven per la rampa que ve del jardí d’infants. En acabar, es van dirigir cap a la zona de jocs infantils. La marxa era lenta perquè alguns nens anaven bocabadats, mirant tot el que despertava la seva curiositat: la passera que acabaven de travessar, la gran catifa d’herba que trobaven al seu davant, les copes dels arbres,…..Alguns d’ells, van intentar sortir de la fila per entrar en el gran llac de gespa. La mestra els cridava a l’ordre i estirava la corda per arrossegar als petits observadors.
Mentre seguia absort la marxa dels nens, un murmuri de veus va atreure la meva atenció. Era un grup d’homes i dones que es dirigien, passejant tranquil·lament, cap al riu, xerrant els uns amb els altres. Portaven a les mans pilotes de petanca.
Em vaig aixecar i vaig observar amb complaença el gran arbre dedicat al prohom emcampadà, al igual que “el General Grant” del “Sequoia Park” (California) dedicat a un prohom americà. La catifa verda continuava concorreguda de gent. Al fons es veia la terrassa del bar- restaurant.
Vaig dirigir-me cap al pont cobert de fusta i vaig pujar la rampa cap a la vila, al costat de la piscina. Quan vaig arribar a dalt vaig comprar el diari en el quiosc del mirador i vaig aturar-me uns minuts per contemplar, des de la balconada, tot el parc en el seu conjunt: dos aparcaments en els laterals, una zona de jocs infantils, i una zona boscosa i humida, connectades entre sí per una gran catifa verda.
Vaig voler imaginar com seria aquesta imatge durant la tardor o durant l’hivern. Vaig imaginar una gran catifa blanca envoltada de tonalitats verds i ocres……”
Encamp, abril del 1997.
